Ja feia dies que no podia fer una sortida llarga, més de 2 hores, i avui estic disposat a fer-la.
No estic massa motivat i després de la previsió del temps, m’ha semblat encertat buscar una ruta que tingués pràcticament ombra en tot el seu recorregut. Una decisió errònia ja que se m’ha fet avorrida i pesada al tram final.
Començo tard per l’hora a que m’he aixecat. M’he aixecat a les 6:30 del matí i he començat a pedalar a les 7:45. Ufff, gairebé m’he encantat amb tot el que em trobava pel mig mentre preparava l’equip.
Surto cap a Vidreres i vaig agafant embranzida progressivament i a quatre camins les cames ja demanen "apretar" el ritme. Ho faig. Travesso Vidreres, mas Flassià i vaig a sortir per aquell camí que passa pel costat de la casa on recordo haver anat a alguna de les memorables festes de la gent del Caulés. L’han deixada xula aquella casa...
Travessada la NII enfilo cap a Sils i em trobo gent que intento atrapar com si fossin les meves llebres. Passo per darrera l’església i cap a Riudarenes. Cap a l’Esparra.
Quin pal! Asfalt. M’avorreig solemnement l’asfalt, em proposo no tocar el canvi i aixecar-me quan toqui. Així segur estaré més concentrat. Però res, ara el cap comença a donar voltes i reflexiono sobre els problemes que he patit els últims dies. Aquest any ha estat un any de decepcions: els companys que abandonen per encetar nous projectes i el meu company i amic Josep, que admiro com a un mestre, encetar un nou projecte professional imposat i sense ni tant sols protestar. Així ho haig d’entendre però fins ara com a víctima de tot plegat m’hi veia a mi mateix. Perquè no em veia treballant a les ordres d’algú altre qui no em transmet il·lusió... A la merda l’il·lusió, és una feina, i si no paguessin no la faria...
Al final de la pujada, on s’acaba l’asfalt, l’Esparra. Paro a menjar una barreta i a recuperar-me mentalment. Totes aquestes cabòries esgoten més que el turmalet!
Perdo molt de temps mirant l’ermita i divago... Finalment cap a Argimont, que no és ven bé així ja que no acabo de pujar-hi em quedo als peus, perquè enfilo cap a Farners que tampoc hi arribo... La gràcia d’aquesta volta és la baixada. Vull arribar a la baixada. Cremar-ho tot, partir els rocs i que el fox m’ajudi a controlar a la bèstia, i sentir-me boig durant el descens. Sembla una pista americana de motocross. Ufff, valia la pena.
Ja estic tornant cap a Riudarenes i ho faig pel caminet que hi ha al costat del Balneari Orion, hi ha un altre descens, més curt però ple de rocs on hi passo amb domini, pràctica, molt depressa, fins i tot amb el plat gran i un pinyó de la meitat per poder reprendre amb tota la força... M’encanta! Aquest tram tant curt com és i em deixa sempre satisfet.
Pedalo sortint de Riudarenes cap als estanys de Sils i un cop allà, ressegueixo el camí que em porta al polígon industrial de Maçanet. Quin tram tant planer. M’avorreixo. Porto una relació per a córrer ràpidament i gairebé vaig dret molta estona. La sensació de dolor a les cames m’agrada, justifica aixecar-se aviat i arriscar-se a prendre mal. Em queda la tornada.
A la BP, paro molta estona, vull decidir si torno per Franciach o si torno per la Granota. Al final dono voltes a la rotonda i no ho veig clar. Torno per la Granota cap a Caldes. Els meus “xurumbeles” deuen tenir ganes de gresca, millor que torni si tampoc tinc res programat.
